Per Josep Maria Roviralta, Lluís Bonnín i Enric Granados
Josep Maria Roviralta
Josep Maria Roviralta i Alemany (Barcelona 1880 - Biarritz 1960) és un dels poetes menys coneguts del moviment modernista català on, no obstant això, hi tingué un paper prou interessant arran precisament de la publicació de l'obra Boires Baixes. A l'edat de vint-i-un anys, amb la mort del seu pare, es va haver de retirar de la vida literària per acabar la cerrera d'enginyeria industrial i dedicar-se al món dels negocis on, després d'alguns intents fallits, aconseguí un gran èxit amb les manufactures de fibrociment. Fou així com arribà a convertir-se en un multimilionari de renom, que vivia com un magnat a la seva finca de Les Escales i conduïa un Rolls Royce; un industrial famós, que fundà amb el seu germà diverses fàbriques, entre elles la d'Uralita de Cerdanyola del Vallès; i també un amant i mecenes de les belles arts .
Procedent d'una família humil, -el seu pare tenia una botiga de comestibles al carrer Ferran de Barcelona-, la seva vocació artística s'inicià precisament amb les reunions que mantenia a la rebotiga del negoci familiar amb alguns amics procedents del panorama Modernista barceloní de l'època com Meifrèn, Rahola o els Zuluetes. Amb alguns d'ells, Roviralta va fundar als quinze anys el setmanari Luz on hi va publicar els seus primers poemes, dibuixos i crítiques d'art amb els pseudònims d'Aldebarán i de Josep Mª Blanca. Amant de la lírica, el 1904 va pronunciar una conferència a la Institució Catalana de Música sobre "L'acció recíproca de la música i la poesia i la seva influència en la creació artísica". També dissertà a l'Associació Wagneriana sobre Chopin i tingué una col·laboració incipient com a crític artístic a El Poble Català i als Quatre Gats, on hi publicà el poema en prosa, de marcada tendència decadentista, Tot eren lliris blancs!
El renombrat editor i mestre de les arts gràfiques modernistes Oliva de Vilanova i la Geltrú li edita, l'any 1902, el poema-narració Boires Baixes amb vuit il·lustracions d'una gran tècnica, plens de remolins i filigranes, del dibuixant i joier Lluís Bonnín, i una reducció per a cant i piano de la "Cançó d'amor" del compositor Enric Granados, amb qui Roviralta va mantenir una gran amistat al llarg de la seva vida. Fins i tot el punt de llibre dels 200 exemplars impresos inicialment, anomenat Senyal de Plana, presenta un acurat disseny i es troba embellit amb una petita i·lustració, essent una peça d'incalculable valor pels amants del col·leccionisme arran de la seva raresa i qualitat. Amb tot, l'obra en el seu conjunt, tal i com es presenta en aquesta pàgina, és sens dubte un dels exponents més importants de la literatura modernista catalana, essent equiparable, en certs aspectes, a la famosa Liliana d'Apel·les Mestres.
Com ja hem dit, Boires Baixes és una obra profundament simbòlica, on es barreja el paisatge interior i l'exterior, el real i l'ideal, i on es representa la lluita ètica i estètica entre la poesia i la prosa, el somni i la vigília, la voluntat i el destí... Es compon per tres parts clarament diferenciades: un pròleg, que s'esdevé al pati de la Llotja de Barcelona, com a símbol del comerç, i on arriba un estrany personatge a parlar d'unes terres llunyanes. Un sol acte central, estructurat com un drama, on hi apareixen diferents elements humans i humanitzats que interactuen entre ells, com les boires, les flors, els ocells, "Ell", "Ella", "La dona vella", "L'imaginació" en un diàleg entreteixit on paisatge i personatges s'alternen i es confonen els uns amb els altres. I, finalment, un epíleg, esdevingut de nou al Palau de la Llotja i al passeig d'Isabel II, on la gent congregada per escoltar l'estranya història recitada per l'home vingut de terres llunyanes es va dispersant i només hi resten els elements de l'entorn, que reprenen el diàleg entre natura i ciutat.
Josep Maria Roviralta. Font: Fundación Roviralta.
Per ser un altre text pràcticament oblidat de l'autor, a continuació es transcriu el seu poema en prosa Tot eren lliris blancs! publicat al número 6 de la revista Quatre Gats el 16 de març de l'any 1899:
TOT EREN LLIRIS BLANCS!
Tot eren lliris blancs a la cambra de la morta... tot eren lliris blancs!
El vestit d’ella era blanc i també ho era la caixa.
Feia bonic tanta blancor però... que trista qu’era!
Allà sobre una consola la Verge, blanca; aquí com una taca trista una monja negra que resava o plorava... és el mateix.
De tant en tant s’obria un lliri, poncella abans i una nova flaire volava per la cambra.
De tant en tant un lliri’s colltorçava.
Ella també ho era un lliri colltorçat!
La vida a ne les flors ‘nava i venia.
La vida a ne la noia ja se n’havia anat.
A la cambra de la mare tot eren crits d’angúnia, tot eren plors.
A la cabra de la morta tot eren lliris blancs.
